dimarts, 30 de març de 2010

SwitzerLand!


(*tana)
fa olor a vacances..........................SUïSSA!!!!!!!

dimarts, 23 de març de 2010

El meu cul se´n va a Alacant

Les muntanyes, les nostres muntanyes...element vertebrador de pobles i comarques trenquen sense voler les barreres locals amb un únic Objectiu, unir-nos. Unir-nos en la seua més ampla definició, d’una banda, juntar les persones que queden a cadascuna de les seues parts i que comparteixen tots els plaers que aquesta els hi ofereix, i d’un altra, i en això hem volgut centrar aquesta fotografia, unir-nos amb ella.
En temps de migració cap a la gran urbe, sentim un impuls irremediable de tornar als nostres origens, a les nostre muntanyes, sentir-nos part del nostre patrimoni natural, descobrir racons que cap televisió, cap periòdic ni cap documental seràn capaços mai de fer-nos sentir, això és, la simbiosi amb ella. I per aconseguir que aquesta unió siga perfecta ens hem de posar tots dos al mateix nivell, ella ja se’ns presenta tal com és, així com les estacions la fan ser, a vegades frondosa, seca, verda, groga...

Per això la figura de l’ésser humà cobra tanta importància a la imatge, ens mostrem a les nostres muntanyes sense cobertures, sense res que amagar, tal com som i també com ella, com ens fan ser, a dies trists, d’altres contents, callats, eufòrics... Tots dos, junts, pujem al vaixell de la llibertat que som capaços d’oferir-nos mutuament, deixant correr els nostres sentiments, deixant fluir cadascún dels nostres moviments, ajudats pel vent, i impulsant-nos l’un amb l’altre. Perquè sabem que no anem a jutjar-nos, perque som un animal més dels que l’habiten i això ens converteix en companys eterns.
I precisament aquest darrer concepte, l’eternitat, és el que ens fa sentir les muntanyes més nostres, perque fa pocs anys que les habitem, però elles han sigut testimonis i partíceps d’allò que som ara mateix, han moldejat el nostre passat i ara, després de tants anys ens toca a nosaltres formar part d’elles i, ho fem de la millor manera que sabem, estimant-les desde el més pur concepte romàntic i lliure
"Levi"

Aquest cap de setmana vaig decidir participar a un concurs de dibuix i fotografia sota el lema :
"Espacios Naturales Alicantinos"
És la primera vegada que ho faig a un concurs d´aquest tipus amb un obra tant gran, cosa que em va impactar, agrade o no, almenys jo ja estic sorpres!

diumenge, 21 de març de 2010

a 1,20...



Amb la inaguració a Madrid de l´exposició sobre els drets de la infància la foto del "5" no para de pegar bacs,  després de sortir al 20 minutos amb una entrevista bastant graciosa  on és deia coses com aquestes:

"El ganador, Josep López, cuya fotografía, El 5, fue tomada en Ecuador, es además un ejemplo de esfuerzo personal y solidaridad. Fue hasta dicho país para ayudar a niños en situaciones difíciles dándoles una de las cosas más importantes: educación. Era profesor de Matemáticas.", .. jo no se fer ni el minimo común multiplo però bé...

També va sortir al "Pais" i a "El mundo",  ací podeu vore un video on fan una breu explicació. VIDEO
La exposició recorrera algunes ciutats del Pais passant per Barcelona,  valència del 28 de Maig al 8 de juny i Alacant de 9 al 29 de Juliol.

dimarts, 9 de març de 2010

2 pájaros

La imaginació és la facultat de la ment humana de crear imatges mentals o pensar en realitats no percebudes abans, d´inventar noves versions del món. És diferència del somni en que la imaginació s´activa quan l´individu està despert. La imaginació respon a la necessitat de ficció que experimenta tot subjecte i és una de les característiques fonamentals de la personalitat.

dijous, 4 de març de 2010

Un dia d´avions!

Dimarts vaig anar a gravar un programa de la tv3 sobre joves fotògrafs de Catalunya, el tem
a és que buscaven 5 joves de GRISART amb una mirada afilada cosa que em va fer una mica d
e gràcia i jo estava entre ells, divertit ee!

La qüestió és que volien gravar un programa pilot sobre fotografia on la soledat hauria de ser el tema principal que hauríem d'abordar, ens soltarien a laT1 de l'aeroport del Prat i anirien gravant tot allò que fèiem.

La veritat em va semblar complicat fer fotos sota una pressió que el meu cap no deixava de pensar, em sentia observat, gravat i no era capaç de centrar.me en allò que realment m'havien d

emanat, la fotografia per a mi és un

a cosa més personal, m'agrada caminar de vegades sol, parar, observar,pensar i fer la meva marxa.


Una vegada més conscient del que estava fent vaig decidir anar a buscar allò que més m'interessava, vaig començar per buscar la soledat al paisatge, tenia pensat mostrar com la creació de la nova T1 havia afectat a les zones que envolten l'aeroport, escampats, bancals en obres, zones alterades i buscar allà la soledat creada per la ma de l'home, però resulta que no podíem sortir de l'aeroport així que el pàrquing va ser el que més s´adaptava al que havia pensat.

Metres i metres de pàrquing on no hi havia ningú cap cotxe res, res, res, ralles pintades,i barres de

ferro, de nou ningú, soledat? o tal vegada buit? el fet és que vaig fer allà algunes fotos, un paisatge trist en tot cas.

La segona part va ser més divertida vaig buscar tota aquella gent que

a la feina semblava estar sola, si de vegades treballar és molt pesat, sòl encara pot ser més dur.

Així que vaig seguir a la dona de la neteja i la vaig observar, escombrava mentre escoltava música, no semblava avorrida però si sola, potser escoltava Lemon three de Fools garden a M80ràdio i la mantenia desperta.


-Escolta, que puc fer fotos mentre neteges?

-Si, pero no saques el cubo de agua que el agua esta sucia

-No te preocupes señora que no voy a entrar en detalles


Mentre ella pujava les escales mecàniques jo feia fotos, el recollidor allí tot sol, em donava l'estat de soledat que jo buscava i que al mateix temps em donava a pensar si aquella dona tindria el sentiment de soledat a la feina o si pel contrari no li calia ningú per passar un matí de feina a l'aeroport.


Un matí entretingut amb l´albert GUSI que per cert aprofite per donar-li les gràcies.

Vaig fer algunes fotos més que penge per aquí, el dia que ho tiren per la televisió ja vos ho diré, sinó decideixen llevar.me de la programació.

Les fotos encara que pot ser no vos diguen res n'estic bastant content, no deixa de ser una experiència molt positiva i de les quals sempre aprens coses noves...!