dilluns, 18 d’octubre de 2010

l’aprenentatge de la fotografia

extret del blog: cistelladellum.com per Francesc Vera

A simple vista, fotografiar és una d’eixes activitats simples per a les quals no cal una formació particular ni s’exigeix cap mena d’aprenentatge. Per què, aleshores, podem preguntar-nos, hi ha fotògrafs? I, sobre tot, per què s’hi pot considerar la fotografia com a una disciplina complexa i difícil?
No fa molt, en un curs d’estiu plantejava les coses de la següent manera als alumnes, bàsicament universitaris, que s’hi havien matriculat: “heu aprés la lectura i l’escriptura des de ben petits, heu estudiat les regles gramaticals i heu fet exercicis de redacció, heu llegit obres fonamentals de la història de la literatura i en coneixeu els autors més reeixits, però quants de vosaltres heu escrit mai un conte, un poemari, quants de vosaltres porteu un blog?” Cap braç s’hi va aixecar en la sala d’entre la trentena llarga de persones que hi havia. Igual passava amb la música, disciplina d’ensenyament obligatori en secundària, ja que malgrat els coneixements que en tenien cap d’ells no havia composat mai una cançó o una melodia. Vaig canviar de registre i vaig preguntar quants d’entre ells havien fet mai un curs de fotografia. Només dos aixecaren la mà. Afinant una mica més vaig preguntar qui podria dir-me el nom de tres fotògrafs famosos, només un va respondre. Seria ociós afegir que en resposta a una nova pregunta, cap d’aquelles persones no en sabia res de la història de la fotografia? Aleshores els hi vaig interrogar per darrer cop: “hi ha ningú d’entre vosaltres que no haja fet mai fotografies?” Evidentment tots feien fotos de manera habitual. No sabien res de la fotografia però feien fotos, no els havia calgut saber res de la fotografia per poder fotografiar. La pregunta que s’imposava era, aleshores, per què s’hi havien matriculat en un curs de fotografia? Més encara, perquè s’havien matriculat en un curs de fotografia on no s’hi anava a ensenyar res de tècnica fotogràfica? L’única resposta possible era què sabien, en el fons, que, de forma paradoxal, malgrat aquella facilitat d’ús, davant aquella activitat que no demanava d’aprenentatge, havien sentit la inevitable necessitat d’aprendre a fotografiar.
Què és, però, aprendre a fotografiar? Quan algú s’apunta a un curs de fotografia espera aprendre a ajustar correctament la càmera perquè pensa que saber quin diafragma és el més escaient i quin temps d’obturació ha d’emprar per a segons quin efecte li permetrà fer fotografies dignes de mèrit. Igualment, qui s’inicia en la fotografia sol aspirar a tenir els millors i més variats objectius perquè considera que és en l’equipament on descansa la qualitat de les fotografies. Però aprendre fotografia no és això, o no és, almenys, únicament això. De fet, i de manera bastant generalitzada, una vegada s’ha adquirit la competència tècnica mínima és quan venen les primeres decepcions i s’intueix que la fotografia és quelcom més. Aleshores hom s’apunta a cursos més o menys monogràfics i al cap d’alguns anys, quan ja sembla dominar mínimament el mitjà, procura fer algun taller amb un fotògraf de renom. Perquè aprendre a fotografiar és aprendre a mirar.
I en eixe procés, què fem els qui ensenyem fotografia quan se’ns demana com s’ha de fer per millorar les fotografies? Invariablement, i al marge de comentar-los els encerts i d’assenyalar-los els defectes de les imatges que ens mostren, els recomanem de mirar, que no de veure, moltes fotografies, d’apropar-los els grans fotògrafs, sobre tot d’aquells que intuim s’apropen més a la seua manera de fer o els seus interesos, d’iniciar-los en la història de la fotografia. És la recepta que quasi invariablement fem servir per estimular la creativitat dels nous fotògrafs. Però per què ho fem això, per què confiem en què serà aquesta actitud de perseverància en l’estudi de les fotografies la que donarà una formació adequada i afavorirà la creativitat dels nostres alumnes? Crec haver trobat la resposta en Lemagny quan diu que “la fotografia és art en la mida en què té una història que no s’hi redueix a l’encreuament dels determinismes que li són externs”, que “la història que justifica i funda la fotografia en art és el de la fotografia que s’hi qüestiona ella mateixa” i que “s’hi constitueix com a art en la mida en què hi ha gent que fa fotos tot interrogant-se sobre què és fotografia” perquè “la fotografia inclou les intencions dels qui la practiquen i la pensen”. Però sobre tot trobe resposta quan diu que “la fotografia està oberta sempre a tots els gèneres, a tots els estils, a totes les formes” i és per això que “no coneix normes”.